En primer lloc volia posar en valor este espai de debat que
s’ha generat entre la sectorial de dones i la sectorial LGTBI, dos sectorials
que convergeixen en moltes acciones i lluites i que poden avançar en la
generació de sinergies per continuar treballant en la construcció d’una societat més igualitària,
lliure i respectuosa amb la seua diversitat.
El moviment LGTBI s’ha caracteritztat especialment per la
seua coherència i serenitat en les seues revindicacions, articulant els nostres
discursos de manera coordinada mitjançant la interlocució de la FELGTB i les
seues associacions en cadascú del seu territori. Sense victimismes i amb
orgull.
Cada pas que hem donat, cada llei que hem aconseguit, han
suposat avanços en la consecució dels nostres drets i la nostra igualtat, però sobre
tot ens han atorgat dignitat en la nostra condició de ciutadans i ciutadanes.
Cada llei ha sigut una injecció d’autoestima que ha donat felicitat i llibertat
a persones amb noms i cognoms. Perquè la nostra lluita és una lluita de
persones.
Però este camí no ho hem fet a soles, històricament hem anat
de la mà del moviment feminista, lluites instrinsecament relacionades amb un
enemic comú, el patriarcat. Una alliança transformadora que els sectors més
reaccionaris i conservadors han tractat i tracten trencar.
En 2005 es va aprovar el matrimoni igualitari i en 2007 la llei reguladora de la rectificació
registral, la llei trans del moment. Dues lleis que van posar a l’estat
espanyol a l’avantguarda dels drets humans al món i que van generar reaccions,
especialment del PP i la jerarquía de l’església católica, que anunciaven
catastrofiques conseqüencies per a la societat. Evidentment res de tots aquells
vaticinis han ocurrit. Per primera volta en la història eixia l’esglesia a una
manifestació, i ho va fer al costat del PP per oposar-se a la nostra igualtat.
Aquell moment va suposar un punt d’inflexió en el moviment
LGTBI que va obrir una nova etapa en l’articulació dels nostres drets. El
següent pas era l’aprovació de lleis que ens protegiren. Per eixa raó, des de
llavors reclamem la Llei d’igualtat LGTBI i la Llei Trans, perquè la
despatologització de la transsexualitat així com l’autodeterminació de gènere són
principis bàsics per a la dignitat de les persones trans. Així ho va determinar
la Comissió Europea en 2015 que va recomanar als estats membres a la regulació
de l’autodeterminació de gènere, una qüestió resolta ja per 8 paisos europeus.
En Compromís
així ho arreplegàrem als nostres programes electorals i hem fet els deures. Des de la Direcció General de
Igualtat en la Diversitat de la Conselleria d’Igualtat I Poltiques inclusives
s’han impulsat ambdues lleis posant al País Valencià a l’avantguarda dels drets
de les persones LGTBI. Lleis aprovades
amb el PSPV, entre altres, que van ser producte d’un procés de diáleg amb totes
les associacions del nostre territori. És el que falta ara. Espais de debat i
diàleg.
I no va ser casualitat que primer s’aprovara la LLei trans,
va ser una petició de les associacions, perquè les persones trans representen el
col·lectiu de persones més vulnerables, discriminat i estigmatizat, no sols de
la población LGTBI, m’atreveria a dir que inclós de la societat. Era un deute
amb les persones trans que, malgrat ser sempre les que han encapçalat la nostra
lluita com Stonewall o la primera manifestació a l’estat espanyol en Barna,
sempre han anat les últimes en l’aprovació de les lleis.
Som moltes les CCAA que han aprovat lleis en este sentit,
però cal que s’aproven lleis d’àmbit estatal perquè és injust que en funció
d’on tens la teua residència tingues uns drets, altres o directament no
tingues.
Eixa és la raó per la que la FELGTB i les seues associacions
han posat el focus de les seues reivindicacions en la reclamació d’estes lleis.
Lleis que no son de cap partit, son lleis de les associacions, lleis de les
persones trans.
Malauradament, la tramitació d’estes lleis, especialment la
de la llei trans està generant un debat que atenta directament contra el dret
de les persones trans a ser qui són. I cap persona te dret a dir-li a altra a
qui ha d’estimar, amb qui pot follar o qui és. Eixa és la clau per entendre la
llei trans. Els drets humans, els drets de qualsevol ciutadà o ciutadana, mai
són una pèrdua de privilegis per a la resta ni una amenaça.
L’última proposta que es va presentar fa uns dies, entre
altres per Compromís, és la quarta en els últims quatres anys. La primera va
ser presentada pel PSOE en 2017, una reforma de la llei del 2007 que també permetia
el canvi de sexe registral sense requisits a partir dels 16 anys i que inclós
va pasar per la Comissió de Justícia. En 2018 Unides Podem va registrar una
proposició de llei, també articulada al voltant de l’autodeterminació de
gènere. Ambdues van decaure al dissoldre’s la legislatura. En febrer, el
Ministeri d’Igualtat va fer públic l’esborrany de la llei trans en compliment
de l’acord de coalició, un text molt similar al que va presentar el PSOE al
2017 i que no ha sigut aprovat en Consell de Ministres. La proposició de llei
registrada fa uns dies no ha recabat el recoltzament necessari per ser admesa a
tràmit. Totes les propostes tenen en comú el principi d’autodeterminació de
gènere. I mentre, les persones trans
esperant.
Les persones trans no són quotes, ni teories, ni moneda de
canvi en una lluita política que els ha clavat en mig baix un missatge de por
que alguns sectors han assumit sense cap empatía, solidaritat ni sororitat. Les
persones trans tenen noms i congnoms, com Carla, Guillem, Alec, Kristal,
Daniela, o altres que ja no estan entre nosaltres com Melu, Lyssa que va ser
apallisada en Alacant fins a la mort, o Alan, Ekai, Lucas o Thalia, joves trans
que es van suicidar. La transfòbia mata.
Com va dir recentment la comissària europea d'Igualtat,
Helena Dalli, “el principi d'autodeterminació és l'única forma que els drets de
les persones trans siguen respectats”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario